PONT DELS MOROS

El Pont dels Moros és un indret molt estimat i apreciat pels veïns i veïnes de Beniatjar. Dirigjnt-se cap a Otos per la carretera podrem veure a mà dreta tres grans pins d’una singular bellesa. El camí que naix d’aquestos arbres ens porta fins al Pont.

El Pont dels Moros presenta un arc de mig punt, construït amb pedra irregular i argamassa. Té una alçada aproximada de 4 metres i tot fa semblar que es tractava d’un pas per a salvar el barranc de la punta, entre el Castell de Carbonera i Beniaia (antic poblament o llogaret ara desaparegut).

L’ultima dècada es va dur a terme un projecte de restauració del Pont que ha evitat el progressiu deteriorament en què es trobava aquesta emblemàtica construcció de Beniatjar.

Forma part de les tradicions dels veïns de Beniatjar acudir al Pont dels Moros durant la Pasqua per a menjar-se la mona, i aquest agradable lloc al peu del Benicadell sempre es troba ple de gent que acudeix a gaudir d’una bona estona a l’ombra de les oliveres centenàries que es troben en el paratge i escoltar el pas de l’aigua entre les pedres.

TORTOSA I PASTOR, PACO (2000): “La comarca de la Vall d’Albaida. Ecoguia d’itineraris ambientals i culturals” . Ed. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. Pág. 394, 395.

NEVERA

Situació:

La nevera del Benicadell es situa a 1000 metres d’alçada, a la dreta del cim del Benicadell, al punt conegut com Alt de la Nevera, a l’oest del cim del Benicadell i en la mateixa cresta, just a la línia divisòria dels termes municipals de Beniatjar i Gaianes, així com les comarques de La Vall d’Albaida i El Comtat, i alhora de les províncies de València i Alacant.

El diàmetre de la nostra cava o pou de neu és de 10,20 metres i la seua alçada de 7, 90 mts, tenint una capacitat de 640 m 3 .

Al llarg del camí podrem trobar nombroses espècies típiques del matoll mediterrani amb un estrat arbustiu compost per gingebre , coscolla, argilagues, romer, bruc, matapoll, i altres plantes medicinals com camamilla, timonet, rabo de gat, pebrella, i d´altres, colonitzant fisures i forats a la vora del camí. També, si ens fixem, podem apreciar senyals d’alguna rabosa o porc senglar. Per l’estiu és més fàcil trobar rèptils com la ``culebra de escalera´´.

La producció del gel:

Els treballs a les caves començaven a la primavera després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven a les caves, on la pressionaven per a convertir-la en gel. Al xafar la neu, aquesta es compactava amb una doble finalitat: disminuir el volum ocupat i conservar- se més temps en forma de gel. Després es cobria amb terra i rames formant capes d’una grossària homogènia.

Ja a l’estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats a llom de cavalls o rucs durant la nit per evitar que es fonguera, fins els ports i nuclis urbans més propers on eren comercialitzats. La duresa del treball havia de ser impressionant, ja que els treballadors de la neu no disposaven d’abrics ni calçat modern per treballar en condicions de fred intens acumulant la neu als pous.

Els nostres avantpassats més vells encara recorden anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Amb l’aparició dels frigorífics i la producció de gel de forma industrial, s’evita la dependència de la meteorologia. Quedaven aleshores obsolets els magatzems de neu, així com les tècniques de recol·lecció, magatzematge, extracció i transport.

Orige i usos:

L’activitat de les caves artificials és coneguda des de temps dels romans (2000 a.C.). El seu desenvolupament va tindre lloc entre els segles XVI i XIX, i han sigut utilitzades fins mitjans del segle XIX, quan, amb l’aparició dels electrodomèstics, cauen en desús. Quan no existien els electrodomèstics la conservació dels aliments es realitzava gràcies a la salmorra, els adobs, les conserves i l’aprofitament de la neu.

En l’antiguitat clàssica els metges ja prescrivien la utilització del fred amb fins medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força al Renaixement.

A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, existeix la part lúdica de consum d’aliments freds o gelats, tant sòlids com begudes.

L’Antic Regne de València fou un dels principals consumidors de gel d’Espanya. A finals del segle XVIII el llibre ``Llibre de conte i raó del arrendament de la neu y nayps´´ ens permet avaluar la quantitat de neu que arribava a la ciutat de València en 2 milions de quilograms, encara que durant el transport es perdia una quantitat no declarada.

Des del port d’Alacant s’exportava neu a Eivissa i al nord d’Àfrica. Aleshores es donaven una sèrie de factors que afavorien aquest consum : una xarxa de ciutats litorals amb formes de vida refinades, estius calorosos, albuferes amb malalties en la teràpia de les quals intervenia la utilització del fred. Alguns autors han relacionat el consum del fred amb cert nivell de desenvolupament econòmic i cultural. Els usos terapèutics més comuns del gel han sigut: rebaixar la temperatura en els processos febrils (els produïts per l’epidèmia del còlera), com a calmant en casos de congestions cerebrals (particularment en la meningitis), per a detindre hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures.

La progressiva implantació de fàbriques de gel a partir de 1980 en diverses ciutats va anar deixant de costat la xarxa de neveres artificials i la producció del gel aprofitant el clima. Fins aleshores, s’aprofitava un recurs natural (renovat anualment) de forma sostenible, encara que depenent del clima, cosa que donava èpoques d’escassetat de gel front a d’altres de grans nevades que omplien les serres de neu i de jornalers.

CASTELL DE CARBONERA

Antic castell andalusí ubicat sobre un tossal rocós del vessant Nord de la Serra del Benicadell. Construït fonamentalment a base de tap i mamposteria. Les seues runes s’alcen sobre un turó cònic, denominat Penya del Castellet, de 660 metres d’alçada, a la línia divisòria dels termes de Beniatjar i Otos. Va ser una imponent fortificació, de grans dimensions, amb més de 280 metres de muralla. El seu recinte era allargat, doble i poligonal, quedant en peu diversos llenços dels seurs murs en els quals s’alternaven torres rectangulars. La porta d’accés estava orientada cap a l’oest. Destaca el seu enorme aljub, el que ens fa pensar que podia albergar a nombrosos habitants. A l’interior, llevat del seu nucli central, existien poques construccions, fet que reforça la teoria que va servir fonamentalment com a refugi.

De l’àntic Castell de Carbonera només queden restes de les muralles, alguna torre que va servir de contrafort i l’aljub. Les muralles millor conservades estan a la cara nord i tenien una grossària d’1, 85 metres

Està construït amb pedra calcària segons la tècnica de maçoneria acarada, buscant la cara plana i fins i tot lleugerament treballada.

Aquesta fortificació d’origen àrab fou conquerida per Rodrigo Díaz de Vivar (El Cid Campeador), des d’on vigilava i controlava els quatre punts cardinals; així es mencionat al Cantar del Mío Cid . Amb la mort del Cid, el poble de Beniatjar veuria com el Castell de la Penya Cadiella passava al poder dels fills de Mahoma, i segurament viuria dies de pau sota el domini islàmic, pero al segon terç del segle XIII apareix per terres valencianes Jaume I, el Conqueridor, qui va reconquerir aquest Castell després d’una dura batalla per expulsar els sarracens, disputada al Mont Sant de Llutxent i provocant la fugida dels moros cap a Múrcia i Castella. Però encara queda un cabdill musulmà nomenat Al-Azrach que, amb els moros ressagats de l’esmentada fugida cap a Múrcia i Castella, aprofita el sistema defensiu del Benicadell per entrar a escena. Davant aquesta amenaça han de pactar treves, el que dóna una certa tranquil·litat per al regnat de Jaume I.

En l’actualitat, el nomenat Castell de Carbonera, forma part de la Ruta del Cid, espectacular ruta d’extremada bellesa i singularitat que transcorre per l’ombria del Benicadell i que s’inicia a Beniatjar.

Va assolir la seua màxima importància al segle XIII, quan els diferents castells de la Vall d´Albaida exercien el seu domini sobre diferents alqueries; al de Carbonera pertanyien Bèlgida, Otos, Benitajar, Ràfol de Salem, Salem, Torralba i Missena, entre altres. En la primera contribució decretada després de la Reconquesta, Jaume I li imposà un gravamen de 600 besants.

Durant l’Edat Mitjana formava part del complex defensiu del Camp de Penya Cadiella, el baluard més alt del qual, coronava el Benicadell.

Va ser en 1398, quan Alfons III va cedir esta fortificació, pràcticament derruïda, juntament amb la de Rugat a Bernat de Bellvís. La seua missió tutelar havia acabat. Així va passar a convertir- se en propietat feudal i es va produir el seu abandonament i deteriorament, ja que, una volta pacificat el territori, els nous senyors preferirien les comoditats dels palaus en els nuclis urbans de La Vall.

L’any 1912, Mariano Jornet Perales, estudià detingudament el recinte i va reconstruir el plànol de la antiga fortificació basant-se en els elements que encara estaven en peu: paredons, galeries, aljubs, etc. De l’estudi d’aquest autor es desprén que el castell en qüestió constituïa una poderosa fortificació estratègicament situada, de la qual malauradament sols queden algunes restes.

Segons alguns autors, el topònim mossàrab fa referència a l’explotació de recursos forestals.

Fuente  Biblioteca de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport